Primera detecció del virus del Nil Occidental (WNV) en una au rapaç a Catalunya
Fa més de 10 anys que l’IRTA-CReSA duu a terme el diagnòstic i assessorament tècnic del programa de vigilància del Virus del Nil Occidental Catalunya com a encàrrec per part del DARP. Aquest programa es va iniciar amb l’objectiu de detectar precoçment la circulació del virus del Nil Occidental, virus que pot afectar a aus salvatges i èquids i és transmès per mosquits vectors a les persones.
Actualment la vigilància es basa tant en la vigilància activa (en aus i èquids que no presenten cap tipus de simptomatologia) i en la vigilància passiva (en aus o èquids amb simptomatologia compatible amb la malaltia, sobretot trastorns neurològics o bé trobats morts) arreu de Catalunya. El diagnòstic en el cas de la vigilància passiva es duu a terme a les instal·lacions de bioseguretat de nivell 3 de l’IRTA-CReSA (Node de la ICTS RLASB). Aquest programa ha permès per primera vegada la detecció a Catalunya del virus del Nil Occidental en au salvatge, en un astor (Accipiter gentilis) femella trobada al terme municipal d’Alguaire, a la comarca de segrià, Lleida. Aquesta espècie és migradora i hivernant escassa a les zones on no nidifica o resident nidificant en bon nombre a comarques interiors de la depressió central, al Prepirineu, i al sector septentrional de la serralada Prelitoral. L’astor el van trobar deshidratat, apàtic, amb baix pes i posteriorment van aparèixer els signes nerviosos, pels quals es va haver de sacrificar.
El dia 11 d’octubre es va rebre a l’IRTA-CReSA la mostra de cervell d’aquest astor, i es va detectar per tècniques de biologia molecular que hi havia elevades concentracions de virus del Nil Occidental a la mostra. Es va procedir a l’enviament de la mostra al Laboratorio Central de Veterinaria (LCV) d’Algete per a la seva confirmació, mentre que paral·lelament al CReSA es procedia al disseny de les zones d’especial vigilància al voltant del punt on es va trobar l’au morta i del Centre de Fauna de Vallcalent. Aquest disseny es va transmetre immediatament al DARP que és qui dictamina les mesures de control i prevenció de la transmissió del virus de la zona. Posteriorment el LCV va confirmar el diagnòstic pel Virus del Nil Occidental de llinatge 2.
El WNV creix i es propaga d’una au a una altra a través de mosquits infectats, sobretot en aquelles espècies en què es produeix transmissió transovàrica, que afavoreix la formació d’un bucle virèmic retroalimentat. Algunes espècies de mosquit poden alimentar-se tant de la sang d’aus com de la sang de mamífers (per exemple, humans o cavalls) essent vectors de la infecció a aquests animals provocant en un percentatge significatiu la malaltia, però sense assolir una virèmia suficient per a transmetre el virus que els piqui durant el període virèmic.
És endèmica en parts d’Àfrica, Orient Proper i Europa, i en les darreres dècades s’ha estat estenent a altres zones.
Els ocells són el reservori natural del WNV, és a dir, que el virus es manté a la natura i s’estén gràcies a la amplificació cíclica ocell-mosquit-ocell. Diferents espècies d’ocells poden resultar infectades sense patir-ne conseqüències importants, però els còrvids sí que presenten una alta mortalitat. Això permet emprar el control les observacions de còrvids morts com a alarma biològica que pot anticipar en algunes setmanes els brots en humans.
El virus ha pogut ser aïllat així mateix en paparres, encara que aquest fet sembla no tenir cap rellevància epidemiològica. El virus també es pot transmetre per ingestió d’animals morts per la malaltia i ser transmesa per lactància, per transfusió i trasplantaments d’òrgans.
El WNV es pot propagar en algunes ocasions per altres mitjans. Per exemple, el WNV pot transmetre als humans durant les transfusions sanguínies i trasplantaments d’òrgans provinents de donants infectats, i també és possible que les dones embarassades o lactants que estiguin infectades puguin transmetre el virus als seus nadons. Ara bé, a causa la seva improbabilitat, al desconeixement actual sobre aquest risc i al fet que la lactància té beneficis evidents i perfectament establerts, no es recomana que la mare deixi d’alletar el seu fill.
La majoria de vectors implicats en la transmissió del VNO pertanyen al complex d’espècies del gènere Culex
Osteología de fauna salvaje 